L`amabilitat japonesa

Els japonesos son molt amables. Comencare amb un exemple.

Soc a Uji, prop de Kyoto. Pregunto una adreca a una japonesa que porta un carret amb el seu nado. Ella em contesta que el lloc on vull anar esta massa lluny per anar hi en bici. "Ah, llavors millor que vagi a un altre lloc". "Si podries anar aqui o...". Com que la seva propia opinio no la convenc gaire em demana que l acompanyi a un edifici que esta al costat (que resultara ser l ajuntament de Uji). Entrem a l aparcament, on deixo la bici. Agafem l ascensor fins al primer pis on parla amb una dona sobre la meva situacio. Tornem a agafar l ascensor fins al segon pis, on li exposa el meu problema (perque suposo que ara ja ha adquirit aquesta categoria) a una altra noia. Es passen uns minuts parlant en japones, de tant en tant em consulten alguna cosa i finalment, entre tots tres, acabem acordant l itinerari que fare (trascendental questio).

- Escolta, em sap greu, portem molta estona i...No tens res a fer?- li pregunto.
- No, no. Ja anava cap a casa, no passa res.

Un requisit perque siguin tan amables es que parlin angles (o que tu parlis japones). Al tercer minut de conversa, t expliquen que han estat estudiant o treballant als estats units i fins i tot s atreveixen amb alguna paraula en castella.

Be, total, que anavem a acomiadar nos i, potser no em va veure prou convencut del que haviem decidit, em va proposar d`acompanyar-me al jardi botanic (l`adreca que li havia preguntat al principi), que tenia el cotxe alla mateix i de veritat que no li feia res. Incomode per tanta amabilitat, declino la seva oferta i li dono les gracies.

Evidentment, el primer cop que et trobes en un cas com aquest, et sorprens. A Barcelona, quan et para algu pel carrer, es per demanar-te diners o afiliar-te a una secta. Per tant, ja tenim la cara de pocs amics preparada per qui se`ns acosti. He pensat molt sobre per que son tan amables els japonesos. Suposo que els deuen educar aixi pero tambe que gaudeixen sent amables. Quan se`t dona be una cosa (no importa gaire quina), gaudeixes molt fent-la. I ells son molt bons en aixo de ser amables.

El super

Hi ha molts supers i, a part de ser utils, tambe es curios entrar hi per primer cop. "Oalaa, que car es el raim! Pero en canvi, el sushi esta tirat de preu! Mira, les galetes que menja el ShinChan! I les begudes, hi ha fanta de melo!"

Alguns dels articles tenen al costat una pantalla amb un video promocional que els anuncia. D`altres, tenen gent que crida que els anuncia (una mica pesats). Tambe hi ha musiquetes i es molt curios que algunes caixes registradores tornen directament el canvi. La caixera fica les monedes per una mini-cinta transportadora i despres apreta un boto i li surten les monedes del canvi.

Tambe es curios entendre com n`es d`util saber llegir. Ser analfabet significa (implica en molts casos) no saber que menges. Si, ja es veu que son empanadilles pero... de que? I les pastes estan massa sovint farcides del dolc de mongeta vermella.

Saber parlar no se si es tan important. Les caixeres tenen un discurs molt llarg que et deixen anar quan entres, quan pagues, quan surts que basicament deu voler dir "a supermercats Family Mart estem molt contents de tenir lo com a client. Gracies per adquirir els nostres productes, honorable client", pero molt llarg i repetint "arigato gozaimas(u)" molts cops. Despres he apres que tenen dues preguntes basiques:

1. Vol una bossa?
i
2. Vol que li escalfi?

Es molt facil entendre`s en japones. En el primer cas, la caixera agafara una bossa i fara el gest d-introduir la compra a dins, aturant-se mentre no li donem una resposta. En el segon cas (nomes ho preguntara si hem comprat menjar preparat), assenyalara el microones i potser aclarira verbalment "hot?".

I no us penseu que no saben idiomes. El "yes" i el "no" els entenen sempre.

El mercadillo

Vist el ritme de publicacio, canviarem una mica la manera de plantejar aquest blog. Intentare ser mes breu, concis i menys pesat. No tinc molt clar si podre anar penjant fotos, ho intentare.

Aixi doncs, del primer dia, que m`havia quedat a mitges, us comentare la part del mercadillo. Com que soc forca lluny de Catalunya, em saltare diverses correccions linguistiques. Unes perque el teclat d`aqui es diferent, altres perque no tinc ningu per corregirme.

El mercadillo s`assembla als que hen vist a Espanya a les fires. Paradetes amb menjar, amb jocs absurds per guanyar premis inutils, molta gent cridant, etc. Tambe deuen itinerar d`un lloc a un altre, fent ruta pels llocs on hi ha festa. Es a dir, el mateix pero amb coses japoneses. Es la gracia de viatjar, no?

Primer dia (primera part)

El primer dia ha estat tan llarg que, de fet, han estat dos dies. Ha durat unes 41 hores. Tot plegat s'ha allargat per un tifó que ha volgut agafar protagonisme. Jo tenia pensat arribar al Japó el dia 15 a les 10 del matí. Tenia reservat des de feia temps. Però un tifó és com un autobús: si es fica al teu carril, tan se val que no tingui preferència, millor que el deixis passar.

Quan vaig arribar a Kansai, el tifó ja havia marxat, ni tan sols plovia. Fins a cert punt m'hauria fet gràcia. Això de venir al Japó, doncs un s'espera trobar tifons, terratrèmols, (en Gozzila?).

A aduanes són una mica estrictes (però molt amables!). Una agent em fa obrir la maleta (en un anglès pràcticament inteligible), mou tres coses de lloc, mira dins d'una bamba i diu que la torni a tancar.
-No portes drogues, ni armes, oi?
-No, no.
-Ah, llavors passa.
-Doncs moltes arigatos.

A l'estació de Kyoto m'espera la Shirubia amb dos companys seus japonesos que més tard ens acompanyaran al Gyon matzuri. Abans pugem al pis superior de l'estació (megamoderna) on es veu una panoràmica de Kyoto i a continuació descarrego les coses a l'alberg.

L'alberg és una mica menys maco del que semblava a les fotos i també més petit. Tinc la sensació que haig d'anar ajupit tota l'estona per no topar amb coses del sostre. Tot va amb monedes: la rentadora, l'ordinador, la dutxa... Gasto 200 yens per enviar un e-mail que finalment arriba tot encriptat, indexifrable (o poc interès que hi fiquen alguns en voler entendre). Al teclat res és el que sembla: la barra espaiadora no fica espais, l'arroba està al costat de la P, el punt no és un punt,... L'ordinador pensa per mi i em va traduint el que escric en caràcters japonesos. Costa moltíssim temps escriure 4 línies.

Un altre que va lent és el gerent. Parla castellà però igualment costa entendre-s'hi. Somriu sorprenentment poc per ser japonès, sembla una mica brusc quan parla però tampoc crec que tingui la intenció de semblar antipàtic. Però anem cap al Gyon Matzuri, que si ens quedem amb el senyor aquest, no arribarem mai.

L'atractiu principal és veure japonesos i japoneses amb els seus kimonos i les seves geta (sabatiles de fusta, tradicionals) i els seus pentinats. Després hi ha una mena de carrosses amb molta gent dins uniformada... a veure si puc ensenyar-vos una foto. Bé, aquesta és del dimarts, èro ja us feu una idea. Doncs aquesta gent, perquè direu "que fa tota aquesta gent?". Doncs fan una mena de música, amb percussió i flautes, de tant en tant criden. Els que també criden són uns guardes que regulen el trànsit... de vianants! Van amb uns megafons i criden coses en japonès. Hi ha una de gent impressionant (a Barcelona hauríem de pensar en les manifestacions contra la guerra d'Irak però no estaven tan comprimits com els japonesos).

Després us acabo d'explicar, que ara he de marxar.

Abans de començar

Aquest blog ha de servir de diari del viatge que estic a punt d'emprendre. Com que es tracta d'un país llunyà i d'un període prou llarg, he pensat que escriure'n les experiències seria interessant. Servirà perquè la família i els amics em tinguin una mica localitzat i també per evitar oblidar-ho tot massa ràpid.

El títol que he escollit és una frase que sortia a la guia de viatges. En el context, es referia a l'experiència de menjar fugu (peix globus). Aquest peix té un gust semblant al pollastre i la gràcia de menjar-ne és que, si no està ben preparat, pot contenir verí. Per tant, anar al Japó i menjar fugu és una experiència de tipus "been there, done that", com beure aigua de canaletes o llençar una moneda a la Fontana de Trevi.

En la preparació dels viatges ens adonem que moltes de les activitats que programem (o que ens programen) venen una mica prefabricades. De vegades ens veiem obligats a fer-les (has estat allà i no has fet allò? A què has anat, doncs?) i això va una mica en contra d'una manera més lliure i espontània d'entendre el viatge.

Vagi per endavant que no em considero un gran viatger, no trobaré grans personalitats en el meu viatge, ni racons inexplorats, ni revelacions metafísiques. Però quan em senti com un turista en un parc temàtic, fent una cosa "típica", somriuré amb ironia i escriuré en aquest diari: "molt bé: been there, done that".